Aquestes Converses, sorgides de l'espontaneïtat amical, a redós del Canigó, representen la millor porta d'entrada a la vida i al pensament de Pau Casals. D'ençà de la seva primera edició (1955), les Converses amb Pau Casals de Josep M. Corredor han estat traduïdes en catorze països diferents, convertint-se en un dels llibres catalans amb més projecció internacional de la segona meitat del s. xx. Avui, la veu de Casals, la seva incomparable personalitat musical i el seu exemple de compromís innegociable amb els drets fonamentals continuen ressonant amb tota contundència al llarg d'aquestes Converses, conduïdes i convertides en llibre per Josep M. Corredor (1912-1981), peça clau de la intel·lectualitat catalana a l'exili, assagista prolífic i brillant, de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement.

«A part dels escrits de Goethe, ¿què queda de la prosa alemanya que calgui llegir una i altra vegada? Els Aforismes de Lichtenberg.» F. Nietzsche, El caminant i la seva ombra

El concepte de dret, de H. L. A. Hart és l'obra més important de filosofia del dret del s. xx. Escrita en un estil elegant i planer, no ha deixat de provocar, des de la seva publicació (1961), discussions i comentaris arreu del món. S'ha convertit en llibre de referència de tot curs de filosofia del dret i alhora ha estat aplaudit i debatut més enllà dels cercles acadèmics. Cinquanta anys després d'haver vist la llum en anglès, en presentem per primera vegada una traducció catalana, feta a partir de la segona edició original, que inclou un Postscript amb les respostes de Hart a les principals crítiques que l'obra va rebre fins a la seva mort, l'any 1992.

Crisi de l'humanisme reconstrueix acuradament la trajectòria intel·lectual d'Ernst Robert Curtius entre 1907 i 1932, abans de lliurar-se a la redacció de la seva obra de referència: Literatura europea i edat mitjana llatina. Hi apareixen les seves primeres meditacions sobre història literària, passant per la reivindicació d'un nou humanisme, la tensió fronterera entre França i Alemanya, la literatura comparada, la figura de l'intel·lectual, la irrupció de la massa com a nou actor político-cultural, l'ascens del feixisme i del nazisme; en definitiva, una reflexió sobre la idea d'Europa en un dels seus moments més difícils

Publicat el 1859, Sobre la llibertat és un dels textos fundacionals del liberalisme modern i un clàssic del pensament polític. D'una manera brillant i entenedora, el filòsof i economista anglès John Stuart Mill reflexiona sobre la fràgil frontera entre la llibertat individual i la col·lectiva, i instaura el principi de la sobirania de l'individu i de les minories davant dels possibles abusos de la majoria i del govern. Un text imprescindible per comprendre la idea moderna de llibertat i que manté, cent-cinquanta anys després d'haver vist la llum, plena vigència i actualitat.

El que prenem per virtuts sovint no són sinó un conjunt de diverses accions i de diversos interessos, que la fortuna o la nostra indústria saben disposar; i si els homes són valents i les dones castes, no sempre és per valor i castedat.

Després de publicar alguns poemes de temàtica, forma i qualitat variables a la premsa (el primer, titulat «Òptica», el 22 de setembre de 1878 a Lo Nunci), el 27 de desembre de 1891, el mateix dia que es casava amb Clara Noble i quan feia poc més d'un any que treballava al Diario de Barcelona com a redactor i secretari personal de Joan Mañé i Flaquer, Joan Maragall va rebre dels amics (Josep Soler i Miquel, Narcís Oller, Joan Sardà, Josep Yxart i Francesc Matheu, entre d'altres) l'edició no venal de Poesías, recull d'obra pròpia i d'algunes traduccions de Goethe i punt sense retorn en la seva vida i la seva literatura. Les cartes del festeig entre Maragall i Clara que presentem i que s'editen per primera vegada són doncs, a la base del procés d'entrada a la vida adulta (matrimoni, responsabilitats) i del reconeixement com a poeta. Representen el trànsit entre Joan Maragall i Maragall.

Aquest volum presenta, per primera vegada en llengua catalana, el gruix més important del pensament grec antic sorgit abans de Plató. El lector hi trobarà la totalitat dels fragments conservats i una generosa selecció de testimonis sobre els escrits i les vides de Tales, Anaximandre, Anaxímenes, textos pitagòrics, Xenòfanes, Heraclit, Alcmeó, Parmènides, Zenó, Melís, Empèdocles, Anaxàgoras, Diògenes, Leucip i Demòcrit. Autors que la historiografia moderna ha agrupat sota el títol genèric de presocràtics i que representen les bases sobre les quals s'erigeix la tradició filosòfica occidental.

El tipus de filosofia que triem depèn de la mena de persona que som. Prenent com a lema aquesta observació de Fichte, Peter Sloterdijk ha escrit un llibre que, sense ser una història convencional de la filosofia, aconsegueix mostrar al lector, com poques històries d’aquesta disciplina, en què pot consistir viure filosòficament. Mitjançant dinou retrats concisos i brillants de gegants intel·lectuals, l’autor es proposa, més que descriure teories, evocar existències concretes lliurades al risc de pensar. Disposat tant a desconfiar com a meravellar-se, desproveït igualment de ressentiments i de devocions cegues, Sloterdijk demostra amb aquest llibre que és un dels pensadors contemporanis que saben parlar amb més llibertat de la nostra tradició filosòfica. I també dels que saben veure amb més lucidesa, en els filòsofs del passat, allò que tenen de viu, de vigent i de desafiador per a les ments endormiscades del nostre temps.

Presentem dos textos breus escrits per Friedrich Nietzsche en un moment encara molt inicial de la seva producció intel·lectual. Sobre Teognis de Mègara (1864) és un text singular, escrit en llatí per un joveníssim Nietzsche (encara no vint anys) com a treball de final del seu batxillerat a l’escola de Pforta. Mancada de traducció en gairebé cap llengua moderna, aquesta obra pràcticament desconeguda ens permet recular fins a la gènesi de l’activitat intel·lectual de Nietzsche i descobrir-hi, ja, alguns dels temes que retrobarem, molts anys més tard, en les seves obres de maduresa, principalment l’anàlisi dels conceptes bo i dolent al marge de consideracions morals. La dissertació de Nietzsche sobre Teognis, doncs, enllaça perfectament amb l’altra obra que presentem en aquest llibre, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873), on se’ns proposa un camí d’intuïcions metafòriques, una forma de vida artística que substitueixi la vida dels conceptes, el triomf de les sensacions per sobre de veritats lògiques, la mentida com a creació i com a coneixement.